CAT. RELAT BREU: EL PRIMER DIA DE LA MAITE
Fa uns mesos vaig escriure un microrelat per una activitat del Club Medusa i aquí el publico.
EL PRIMER DIA DE LA MAITE
La Maite agafa de la mà al Ramiro. Fa hores que està així des que li van col·locar aquella via de color groc a la mà dreta. El seu marit ha passat mala nit. Sap que és el final. El Ramiro ha tret esputs amb sang des de les 2:17h de la matinada i ja són les 7:58h. Ella ha estat tota la nit vetllant-lo i netejant-li les substàncies que li sortien del cos.
La màquina sona amb un xiulet agut i lineal. Ja està.
Es van conèixer quan ella tenia catorze anys i ell disset. Ara ella en té vuitanta-cinc. A la seva Andalusia natal van donar-se la mà d’amagat per la reixa del mas per primer cop, s’hi van casar i van emigrar al nord de la península tenint per segur que la vida els somriuria. Així va ser fins al final, amb clarobscurs, com tot a la vida, però sempre amb amor.
Li deixa anar la mà per avisar a la infermera pitjant el botonet vermell que penja del cable que hi ha al lateral d’aquell llit d’hospital. No pot retenir un crit ofegat que li surt de les entranyes. Ha acabat la seva vida tal com l’entenia. Ho ha reflexionat tota la nit i entre llàgrimes decideix alçar-se i renéixer.
La Maite li fa un petó a la boca al seu Ramiro. És l’últim. Agafa el seu Michael Kors, s’aixeca i marxa amb el cap ben alt i el cor ple. Ha estat amb ell fins al final. Surt per la porta de l’hospital comarcal amb els ulls negats, però trepitjant fort. Sap que fins d’aquí a un parell de dies no se celebrarà l’enterrament.
Arriba al cotxe. Seu i desplega el mirallet que hi ha a sobre del seient del conductor. Remena a la bossa, treu el mocador de seda de color porpra amb les inicials brodades: RM. S’eixuga les llàgrimes, treu el pintallavis i es repassa. Està vídua, pensa. Està vídua, però se sent digna, íntegra, forta i amb ganes de viure una nova vida. Això és el que el seu estimat Ramiro volia, que visqués.
Arrenca el cotxe i condueix durant una hora i trenta-cinc minuts amb un somriure d’orella a orella. Ha arribat a dalt de tot de les pistes d’esquí de La Molina. Es torna a mirar en el mirall. Està perfecta per fora i per dins també. S’ha mentalitzat durant tota la nit. Cada cop que sentia treure tos amb sang al Ramiro sabia que era l’acte d’amor més gran de la seva vida i que havia de ser allà amb ell. Però això ja ha passat. El Ramiro i ella volien anar a fer una ruta fàcil per La Molina just el dia en què va caure malalt. Ella farà la ruta pels dos.
Obre el maleter, treu les sabatilles esportives Skechers i decideix parar al bar a comprar una ampolleta d’aigua per hidratar-se i un parell d’entrepans per la ruta que havía d’haver fet amb el seu home. Hi ha una televisió encesa i diverses persones estan pendents de les notícies d’esports: “En Rafa Nadal es retira”. Just quan surt del bar a la televisió es talla l’emissió de les notícies d’esports i el presentador del telenotícies, amb la cara totalment descomposta sentencia: “Avui s’acaba tot.”. El periodista plora, la càmara tremola. Sentencia que els serveis de la NASA acaben d’informar que la Lluna ha patit un desviament d’òrbita i que aquesta mateixa nit, a les 23:59 (hora local) col·lidirà amb la Terra, en concret a l’oceà Índic, posant fi a la vida en el planeta, que devindrà una bola de foc i gasos.
La gent comença a cridar i plorar dins del local. La Maite, que ja està a uns cent metres, escolta el xivarri i intueix que és per la retirada del tenista. “Que rucs!” exclama mentre riu feliç. És el primer dia de la seva nova vida.
Camina per la via forestal contenta i pensant en el seu marit i tot el que han viscut. És feliç, molt feliç. També comença a pensar en totes les coses que li ve de gust fer. Ja ha passat el xoc per la mort del seu Ramiro. S’ha preparat psicològicament durant els dos mesos que ha estat en aquell cubicle d’un blanc tan impol·lut que feia por. Ella ho té ben clar, s’apuntarà al curset d’Informàtica orientada a l’ús de les xarxes socials que fan al centre cívic, prepararà un viatge a Còrsega amb la Remei i la Juliana, redecorarà la casa aprofitant les seves habilitats amb el patchwork…
Han passat 3h i arriba al final del sender adolorida de peus, però renovada. Sent la força que li dona el Ramiro des del cel i està orgullosa de si mateixa. Ha completat el camí. Troba un banquet i seu a menjar l’entrepà i a mirar l’horitzó. És juliol i s’hi està bé, allà a dalt estan a 25 graus. No s’ha trobat ningú pel camí i no ha volgut ni encendre el mòbil. És un dia per a ella sola. El seu primer dia de la nova vida.
Es relaxa tant que quan acaba l’entrepà s’adorm en la mateixa postura que té quan seu a la butaca del menjador, però mirant els cims i el cel en comptes de la tele.
Durant les següents hores el món es converteix en un Infern, la gent assalta botigues i la delinqüència s’estén. Les ciutats esdevenen un camp de batalla on la follia és l’únic guanyador. Tothom sap que morirà en unes hores menys la Maite, que dorm relaxada pensant en tot el que farà a partir de demà.
Són les 23:56h quan la Maite obre els ulls i s’adona que és de nit, mira el seu rellotge i és conscient de l’hora que és. “Sort que és estiu i no fa fred!” exclama començant a riure alegrement en pensar que sempre podrà explicar que als seus vuitanta-cinc anys va fer vivac per primer cop a la intempèrie, a dalt del cim de La Molina i en el dia en què el seu Ramiro havia traspassat.
23:59h. La Maite encara riu quan sent un gran estrèpit que ho abasta tot. El cel es posa de color taronja-vermell.
Només hi ha buit. Res.
Joaquín (@akaelprofe).
2 de març del 2025.
